Es pensen que ets boig però jo t’agafo la mà i tot cobra sentit, estàs mes tranquil, i per un instant som nostres, més enllà de les circumstàncies confrontants. Tot tal i com abans però amb un t'estimo pel mig que ho lliga tot, melodies entre muntanyes que tu estimes i a mi em fan por. Que jo sóc de ciutat i tu de com més lluny millor. Som els millors amics del món, això d'ara es pura casualitat, sempre ens ha faltat un bull però aquesta escalfor no ens arribarà pas a fer normals. Som divertits i poc afortunats. Visc entre Barcelona plena de gent i la caseta d'Estoll plena de tu i jo. No sabem ben be què fem però sempre hem estat petits que s'han fet massa grans sense voler. Tot i així t’agafo el dit polze, tot desitjant que no arribi demà, poc a poc les hores em van desvetllant el que no vull sentir, i en un increïble atac de sinceritat t’ho deixo anar, com si fóssim d’ahir, que demà et trobaré a faltar. I llavors imagino com volem morir, que de fet és la única forma que tenim de saber els que ens agradaria viure, i tu vas de senzill, vols salvar una vida i tenir fills. I portar-los a Saas Fee a que siguin feliços. I jo em quedaré aquí, ensumant la meva Barcelona d’alts i baixos, de ciment, de pols i ferro. Potser és aquest l’equilibri que ens trobem, jo et lligo a terra perquè no surtis volant, i tu de tant en tant em dones aire perquè segueixi buscant. No sé el que busco i és casi segur que no ho trobaré mai, només demano veure el Louvre i el Gernika, i viure somnis que no son meus de mans de gent morta, i escriure cançons. Escriure cançons d’amor entre un home i una pedra de vuit-mil metres d’alçada, i com ell li fa l’amor amb les mans i ella li torna una tempesta, i ell puja clavant els grampons i s’hi lliga i no es deixa caure. M’agradaria que m’estimessis tant com l’estimes a ella, però si això fos així de ben segur que jo no voldria estimar-te a tu, diguem que la cosa va així, és un triangle amorós entre un nen massa fort, la mort i jo. I el que més m’agrada d’aquest món són els límits, les cordes fluixes que m’ofeguen des del coll cada cop que intento passar sense mirar. M’agrada la pressió de no saber on posar la següent mà. I a tu t’agrada tot, t’agrada viure com si dormir fos un luxe a la mà d’uns pocs poca-soltes. Jo visc des dels llibres i tu m’escoltes llegint, i em poses aquesta carona de no saber ben bé com dir-me que segueixi dormint. I mentrestant tu i jo riem sota la pluja d’un Novembre que ens ha fet una broma de mal gust. Tant de bo sabés el que saps tu, i pogués enfilar-me als teus desitjos i fer-m’hi un forat on passar la nit. Almenys fins demà.
En resum, soc
massa poca cosa per seguir-te a la fi del món, i si no em deixes anar acabarem
caient tots dos.