Archive for noviembre 2012

8611.

30.11.12 § 0


Es pensen que ets boig però jo t’agafo la mà i tot cobra sentit, estàs mes tranquil, i per un instant som nostres, més enllà de les circumstàncies confrontants. Tot tal i com abans però amb un t'estimo pel mig que ho lliga tot, melodies entre muntanyes que tu estimes i a mi em fan por. Que jo sóc de ciutat i tu de com més lluny millor. Som els millors amics del món, això d'ara es pura casualitat, sempre ens ha faltat un bull però aquesta escalfor no ens arribarà pas a fer normals. Som divertits i poc afortunats. Visc entre Barcelona plena de gent i la caseta d'Estoll plena de tu i jo. No sabem ben be què fem però sempre hem estat petits que s'han fet massa grans sense voler. Tot i així t’agafo el dit polze, tot desitjant que no arribi demà, poc a poc les hores em van desvetllant el que no vull sentir, i en un increïble atac de sinceritat t’ho deixo anar, com si fóssim d’ahir, que demà et trobaré a faltar. I llavors imagino com volem morir, que de fet és la única forma que tenim de saber els que ens agradaria viure, i tu vas de senzill, vols salvar una vida i tenir fills. I portar-los a Saas Fee a que siguin feliços. I jo em quedaré aquí, ensumant la meva Barcelona d’alts i baixos, de ciment, de pols i ferro. Potser és aquest l’equilibri que ens trobem, jo et lligo a terra perquè no surtis volant, i tu de tant en tant em dones aire perquè segueixi buscant. No sé el que busco i és casi segur que no ho trobaré mai, només demano veure el Louvre i el Gernika, i viure somnis que no son meus de mans de gent morta, i escriure cançons. Escriure cançons d’amor entre un home i una pedra de vuit-mil metres d’alçada, i com ell li fa l’amor amb les mans i ella li torna una tempesta, i ell puja clavant els grampons i s’hi lliga i no es deixa caure. M’agradaria que m’estimessis tant com l’estimes a ella, però si això fos així de ben segur que jo no voldria estimar-te a tu, diguem que la cosa va així, és un triangle amorós entre un nen massa fort, la mort i jo. I el que més m’agrada d’aquest món són els límits, les cordes fluixes que m’ofeguen des del coll cada cop que intento passar sense mirar. M’agrada la pressió de no saber on posar la següent mà. I a tu t’agrada tot, t’agrada viure com si dormir fos un luxe a la mà d’uns pocs poca-soltes. Jo visc des dels llibres i tu m’escoltes llegint, i em poses aquesta carona de no saber ben bé com dir-me que segueixi dormint. I mentrestant tu i jo riem sota la pluja d’un Novembre que ens ha fet una broma de mal gust. Tant de bo sabés el que saps tu, i pogués enfilar-me als teus desitjos i fer-m’hi un forat on passar la nit. Almenys fins demà.

En resum, soc massa poca cosa per seguir-te a la fi del món, i si no em deixes anar acabarem caient tots dos.

That's the way I like it.

9.11.12 § 0


I’ll lick it. Quiero tu cuello y lo sabes. Déjate de tácticas de ligue de preuniversitario, que ambos sabemos a lo que vas, de la pasta que estás hecho, y si bien no me importaría convertirte en un osito de peluche, tampoco me quita el aire saber que nos empotraremos, ens convidarem a un piti y si te he visto no me acuerdo. Pero no me lies, que ese pelo tuyo tiene mucho delito y como lo pille no me suelto. Te abrazaré con las piernas hasta perder el conocimiento, o hasta que me despiertes con calor y muchos cuentos. Sudas éxtasis y expiras humo espeso. Me colocas. Quiero fumarte en una cama y despertarme en mi casa. Saldré por patas en cuanto recupere el equilibrio, que estás igual de contaminado que los otros, pero sabes a dulce. Y enganchas. Nunca he sido mucho de seguir consejos, ni siquiera a mi propia conciencia. Pobre, le ha tocado currar en el único sitio en donde no le harían ni puto caso. Fijo que mi consciencia es un poco vaga, le han dado un puesto en el que saben que no va a dar mucho por culo. Venga, señores, cojamos a la conciencia más vaga y falta de huevos del planeta, y coloquémosela a esta chica que seguro que resulta ser una psicópata inestable. Quiero hierba joder. Y si me dejas fumar de tus ojos mejor que mejor. Menudo cabrón. Nos haces caer conscientes de que caemos. Suicidio emocional premeditado con nocturnidad y alevosía, aunque la verdad es que te daba en cualquier lado. ¿Cuánto cuesta echarte un polvo? Seguro que más ralladas de las que me gustaría, pero a estas alturas me la suda, chato. Me has quitado el sentido, y ya puestos, quítame las bragas y los remordimientos.